Que paren el mundo

Después de casi tres años he terminado de escribir el libro dedicado a mi abuelo pintor “El hospiciano sordo y el Rey”. Ha sido una tarea difícil, porque no es sencillo dar a una biografía novelada ese toque intrigante que atrapa al lector desde el principio. Pero me siento orgullosa de mi trabajo, porque por fin he podido cumplir la promesa que desde adolescente me había hecho a mí misma… ¡Va por ti, abuelo!

Todo el proceso ha sido complicado y, a ratitos, me ha hecho daño, en mi corazón ya bastante martirizado por los actuales dramas del mundo que no tienen, de momento, quien los pare.

Pienso que todos tenemos algo de culpa, por lo que está pasando con los desplazados desesperados y aturdidos que huyen de la violencia de sus países de origen. Unos más y otros menos, pero, citando a la inteligente Mafalda, quizás habría que parar el mundo, cerrar los ojos todos a la vez y reflexionar.

M. Carmemafalda_llora

Que aturin el món

Després de gairebé tres anys he acabat d’escriure el llibre dedicat al meu avi pintor “El hospiciano sordo y el Rey”. Ha estat una tasca prou difícil, perquè no és fàcil donar a una biografia novel·lada aquell toc intrigant necessari per atrapar el lector des del principi. Però em sento orgullosa del meu treball, perquè per fi he pogut complir la promesa que des d’adolescent m’havia fet a mi mateixa… Va per tu, avi!

Tot el procés de recordar, recopilar i reproduir ha estat complicat i, a estones, m’ha fet mal, en el meu cor ja prou martiritzat pels drames actuals del món que no tenen, de moment, qui els aturi.

Penso que tots tenim un pessic de culpa, en tot el que està passant amb els desplaçats desesperats i atordits que fugen de la violència dels seus països d’origen. Uns més i altres menys, però, recordant la intel·ligent Mafalda, potser s’hauria d’aturar el món un instant, tancar tots plegats els ulls i reflexionar.

M. Carmemafalda_llora

Desde mi convalescencia

Tengo a mi blog olvidado. La lesión de mi hombro derecho me obliga a dejar aparcadas cosas que no querría aparcar… Dos meses ya de mi operación de tendones y todavía duele… ¿Volveré a bailar salsa algún día sin tener quer llevar el brazo pegado al cuerpo?

¡Uff!, me duele el hombro derecho y me duele el alma al ver cómo está el mundo y cómo, enarbolando ideales políticos y/o religiosos, nos destrozamos los unos a los otros sin la más mínima piedad. No todos, de acuerdo, pero sí los suficientes…

¿No os produce ansiedad leer los periódicos y ver los informativos de la tele? ¿No os produce arcadas la corrupción sin fin de políticos, sinvergüenzas y otras malas hierbas? ¿No os indignan los políticos que viven en una nube y han perdido de vista el pueblo?

Lo siento, cuando algo me duele, me pongo pesimista…

M. Carme

MAFALDA_I_EL_MON

Tinc el meu blog oblidat. La lesió de la meva espatlla dreta m’obliga a deixar ‘aparcades’ coses que no voldria pas aparcar… Dos mesos ja de la meva operació de tendons i encara fa mal… Tornaré a ballar salsa algun dia sense haver de portar el braç enganxat al cos?

Uff!, em fa mal l’espatlla dreta i em fa mal l’ànima en veure com està el món i com, brandant ideals polítics i/o religiosos, ens destrossem els uns als altres sense una engruna de pietat. No tots, d’acord, però sí els suficients…

No us produeix ansietat llegir els diaris i veure els informatius de la tele? No us produeix basques la corrupció sense fi de polítics, pocavergonyes i altres herbes dolentes? No us indignen els polítics que viuen en un núvol i han perdut de vista el poble?

Ho sento, quan alguna cosa em fa mal, em poso pessimista…

M. Carme

MAFALDA_I_EL_MON

La llet de la papaia

Me siento orgullosa. Mi hijo ha presentado un libro. Vivencias, sustos y experiencias de los casi once años que ha estado recorriendo África, relatado todo ello con su personal estilo entre irónico y sarcástico.

La llet de la papaia, Visions d’un català imprudent a l’Àfrica (La leche de la papaya, visiones de un catalán imprudente en África).

La presentación tuvo lugar en la librería Altaïr de Barcelona, y el personal (familiares, amigos, conocidos y desconocidos) respondió llenando la sala a tope.

No es suficiente escribir bien, los amanuenses de antaño lo hacían a la perfección pero no hacían literatura. Hay que saber relatar y trasmitir sentimientos. Y eso, Jordi, lo domina. Y a mí, como madre y persona dedicada a la Literatura, me emociona.

Todo un placer leerlo.

M. Carme

portada_llibre_llet_papaia

Em sento orgullosa. El meu fill ha escrit un llibre. Vivències, ensurts i experiències dels gairebé onze anys que ha estat recorrent Àfrica, tot plegat relatat amb el seu personal estil que va de la ironia al sarcasme.

La llet de la papaia, Visions d’un català imprudent a l’Àfrica.

La presentació va tenir lloc a la llibreria Altaïr de Barcelona, i el personal (familiars, amics, coneguts i desconeguts) varen respondre omplint la sala de gom a gom.

No és suficient escriure bé, els amanuenses d’abans ho feien a la perfecció però no feien pas literatura. Cal saber relatar i transmetre sentiments. I això, el Jordi, ho domina. I a mi, com a mare i persona dedicada a la Literatura, m’emociona.

Tot un plaer llegir-lo.

M. Carme

mafalda_feliz

Propósitos y Enmiendas

Un nuevo año. Nuevos propósitos. Muchos deseos…

Cuando era niña, en la escuela, al empezar un nuevo cuaderno, siempre me prometía que no haría ninguna tachadura, ni borrón, ni mala letra. El buen propósito me duraba un par de páginas, como mucho tres, y entonces, cada vez que lo abría, sólo tenía ganas de agotar el cuaderno para empezar otro nuevo, limpio, impoluto, y esmerarme más.

Ahora, cada vez que empieza un nuevo año, me ocurre lo mismo, me enfrento a los doce meses que tengo por delante, con todos sus días, como si fueran las páginas de una gruesa libreta; nunca consigo rellenarlo como me había propuesto hacerlo…

He estado en Argentina, visitando a mi tía y a mis primos, en la tierra de mi querida Mafalda. Me he traído una camiseta, un delantal y un imán para la nevera con su inconfundible imagen. El dibujante Quino ha conseguido convertirla en una heroína nacional, en la representación más auténtica del país del tango. Lo bueno de estas heroínas es que no envejecen nunca.

¡Feliz año 2015, Mafalda!

¡Feliz 2015 a todos!

M. Carme

MAFALDA_Y_EL_MUNDO

Propòsits i Esmenes

Un nou any. Nous propòsits. Molts desitjos. Potser alguna esmena…

Quan era petita, a l’escola, en començar un nou quadern, sempre em prometia que no faria cap esborronament, ni cap taca de tinta, ni lletra maldestre. El bon propòsit em durava un parell de pàgines, com a molt tres, i llavors, cada cop que l’obria, només tenia ganes d’esgotar el quadern per poder començar un altre nou, net, impol·lut, amb la intenció sincera d’esforçar-me més.

Enguany, cada cop que comença un nou any, em passa el mateix, m’enfronto als dotze mesos que tinc per endavant, amb tots els seus dies, com si fossin les pàgines de una gruixuda llibreta; mai no aconsegueixo omplir-la com m’havia proposat fer-ho…

He estat a l’Argentina, visitant la meva tieta i els meus cosins, a la terra de la meva estimada Mafalda. M’he portat una samarreta, un davantal i un imantat per a la nevera amb la seva inconfusible imatge. El dibuixant Quino ha aconseguit convertir-la en una heroïna nacional, en la representació més autèntica del país del tango. El millor d’aquestes heroïnes és que mai no envelleixen.

Bon any 2015, Mafalda!

Bon 2015 a tots!

M. Carme

MAFALDA_Y_EL_MUNDO

barcelona_novela_historica_carme_melchor_2014

LITERATURA EN EL BORNE

Ahí estuve, hablando sobre la Primera Guerra Mundial, sobre mi novela La filla de l’escocès y sobre mi método para recabar la información necesaria para escribir una novela histórica.

Tuve por compañero de debate a Joan-Daniel Bezsonof, que aunque tiene apellido ruso escribe en catalán con modismos del Rosselló, o sea con giros afrancesados, sobre todo los diálogos. No puedo decir más que me pareció un escritor culto, porque hablar, lo que se dice hablar, en petit comité, poco. No por mí, que soy bastante extrovertida, sino porque él es más bien… todo lo contrario.

El moderador, el periodista Joan Safont, estuvo magnífico y Enric Calpena, el comisario del evento, ¡un encanto de hombre!

Me sentí una Mafalda adulta, a la que, por fin, alguien tiene en cuenta, y al terminar me fui a celebrarlo al bar de El Borne y pedí una cerveza con sabor a jengibre…

Fue una velada agradable y creo que el público asistente se lo pasó bien. Al menos, mi hijo y mi marido sí. Así que, si alguien está leyendo esto, que se lo apunte en su agenda para el año próximo.

¡Un saludo para mis lectores fieles!

M. Carme Melchor

mafalda_barcelona_novela_historica_carme_melchor_2014

LITERATURA A EL BORN

Allà vaig estar, parlant sobre la Primera Guerra Mundial, sobre la meva novel·la La filla de l’escocès i sobre el meu mètode per obtenir la informació necessària per escriure una novel·la històrica.

Vaig tenir per company de debat a en Joan-Daniel Bezsonof, que encara que té cognom rus escriu en català amb modismes del Rosselló, o sigui amb girs afrancesats, sobretot els diàlegs. No puc dir més que em va semblar un escriptor culte, perquè parlar, el que se’n diu parlar, en petit comité, poc. No per mi, que soc prou extravertida, sinó perquè ell és més aviat… tot el contrari.

El moderador, el periodista Joan Safont, va estar magnífic i l’Enric Calpena, el comissari de l’esdeveniment, un encant d’home!

Em vaig sentir una Mafalda adulta, a la que, per fi, algú té en compte, i en acabar me’n vaig anar a celebrar-ho al bar d’El Born i vaig demanar una estranya cervesa amb gust de gengibre…

Fou una vetllada agradable i crec que el públic assistent s’ho va passar d’allò més bé. Almenys, el meu fill i el meu marit sí. Així que, si algú està llegint això, que s’ho apunti a la seva agenda del proper any.

Un saludo per als meus lectors fidels!

M. Carme Melchor

mafalda_barcelona_novela_historica_carme_melchor_2014

“Setmana de la Novel·la Històrica” en Barcelona

No soy constante, lo reconozco, en lo referente a la red del ciberespacio atosigante.

Repaso a diario mi correo, eso sí, pero debería ‘colgar’ más cosas en mi blog, y más a menudo, y no lo hago. Tampoco pongo al día La palabra al día (¡qué contradicción!) de mi página web. Pero, bueno, como persona realista que soy, y también modesta, no creo yo que nadie esté pendiente de si ‘cuelgo’ o dejo de ‘colgar’, además tengo actualmente entre manos (ahora en una sola mano, porque me he fracturado el codo derecho y llevo el brazo inmovilizado) mi última novela que requiere mucha investigación y, sobre todo, la máxima concentración y no me permite devaneos intelectuales.

Sin embargo, ha surgido una cosa importante, tan importante que me ha obligado a ralentizar mi quehacer literario: he sido invitada a la Setmana de la Nove·la Històrica que dirige Enric Calpena, en El Borne de Barcelona, del 17 al 22 de noviembre, para compartir mesa con el escritor rosellonense Joan-Daniel Bezsonof y debatir sobre la Primera Guerra Mundial, con el periodista Jacinto Anton como presentador de la sesión. Me toca intervenir el miércoles 19 a las 6:15 hs. de la tarde. Prometo hacer todo lo posible para poder seguir mirándome al espejo sin sonrojarme…

Quien desee asistir, puede inscribirse en infoicub@bcn.cat. Máximo 2 entradas por reserva hasta completar el aforo. Es necesario indicar los datos personales de los asistentes.

 El PDF del programa, que adjunto en este blog, está sólo en catalán.

¡Me gusta la portada!

¡Y me sigue gustando Mafalda, a la que felicito desde aquí por su 50 cumpleaños!

M. Carme Melchor

mafalda_pupita_001

Setmana de la Novel·la Històrica” a Barcelona

No soc constant, ho reconec, pel que a la xarxa del ciberespai acuitant es refereix.

A diari, dono un cop d’ull al meu correu, això sí, però hauria de ‘penjar’ més coses al meu blog, i més sovint, i no ho faig. Tampoc poso al dia La paraula al dia (quina contradicció!) de la meva pàgina web. Però, bé, com a persona realista que soc, i també modesta, no crec jo que ningú estigui pendent de si ‘penjo’ o deixo de ‘penjar’, a més porto actualment entre mans (ara en una sola mà, perquè m’he fracturat el colze dret i porto el braç immobilitzat) la meva darrera novel·la que requereix molta investigació i, sobretot, la màxima concentració i no em permet encaterinaments intel·lectuals.

Tanmateix , ha sorgit quelcom important, tan important que m’ha obligat a ralentitzar el meu quefer literari: he estat convidada a la Setmana de la Novel·la Històrica que dirigeix Enric Calpena, a El Borne de Barcelona, del 17 al 22 de novembre, per compartir taula amb l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonof y debatre sobre la Primera Guerra Mundial, amb el periodista Jacinto Anton como a presentador de la sessió. Em toca intervenir-hi el dimecres 19 a un quart de set de la tarda. Prometo fer tot el possible per poder seguir mirant-me al mirall sense enrojolar-me…

Qui vulgui assistir-hi, es pot inscriure a infoicub@bcn.cat. Màxim 2 entrades per reserva fins a omplir l’aforament.Cal indicar les dades personals dels assistents.

El PDF del programa, que trobareu en aquest blog, està només en català. 

¡M’agrada la portada!

I em continua agradant la Mafalda, a la que felicito des d’aquí pel seu 50 aniversari!

 M. Carme Melchor

mafalda_pupita_001

1. SIGNANT A LA CASA DEL LLIBRE

 

2. PRESENTACIO CASA POBLE BLANES

Madrinas y Padrinos

He conocido a magníficos profesionales que, además, son magníficas personas. He tenido en todas las presentaciones de mi novela La filla de l’escocès unas madrinas y unos padrinos insuperables.

Soy feliz. Mi abuelo pintor decía que la felicidad es efímera, una ecuación maldita: a más felicidad mayor fragilidad. Luego añadía, refiriéndose al género humano: pobres marionetas ilusas.

Mi abuelo pintor era un pelín pesimista. Por suerte no he salido a él, en ese aspecto. Me da lo mismo la fragilidad de este sentimiento. Cuando me invade, saboreo cada instante. Si la felicidad no fuera efímera no tendría valor alguno. Seré feliz mientras dure…

 

3. CASA DEL POBLE BLANES

 

4. AMB LA M. MERCE ROCA-1

Padrines i Padrins

He conegut a magnífics professionals que, a més, són magnífiques persones. He tingut en totes les presentacions de la meva novel·la La filla de l’escocès unes padrines i uns padrins insuperables.

Sóc feliç. El meu avi pintor deia que la felicitat és efímera, una equació maleïda: a més felicitat major fragilitat. I després afegia, tot referint-se al gènere humà: pobres titelles il·luses.

El meu avi pintor era un xic pessimista. Per sort no he sortit a ell, en aquest aspecte. A mi tant se me’n dóna la fragilitat d’aquest sentiment. Quan m’envaeix, assaboreixo cada instant. Si la felicitat no fos efímera no tindria cap valor. Seré feliç, mentre duri…

MAFALDA AL BLOG

MAFALDA AL BLOG

MI CAMINO

Todavía andamos, La filla de l’escocès y yo…

En la Casa del Llibre, en Barcelona, como ya dije, tuve por padrinos a Isola Passola, directora y productora de cine, el periodista y hombre de radio Xavier Solà y el editor Josep Lluch, de Proa.

Luego, en Blanes, a dos escritoras blanenses, Maria Aladern y Montserrat Medalla. En Calella de Palafrugell, al escritor Miquel Martin i Serra, a Xavier Trias de Bes, Presidente de AVAC (Asociación de vecinos y amigos de Calella), y a Manel Melchor, mi hermano, inventor y escritor.

El último tramo nos lleva a Girona, a la Casa de Cultura. La muchacha pelirroja y yo llegaremos el 19 de septiembre a las 19:30 hs. y ahí nos arroparán la escritora catalana Maria Mercè Roca y el comunicólogo Eduard Cid, de Ràdio Xarxa Girona. Todo un lujo. ¿Se puede pedir más?

 Andar cansa, sobre todo cuando no ves dónde te lleva el camino elegido. Pero cuando de pronto aparece un portal iluminado que huele a libros, lo cruzas con mucha cautela y, ¡oh!, te encuentras sonrisas y aplausos… el cansancio desaparece y piensas que todos los esfuerzos, tropiezos y zancadillas que te has ido encontrando a lo largo de la caminata han valido la pena.

Me gusta escribir sobre todas las cosas de este mundo incierto y me sigue gustando Mafalda, por rebelde.

 

Carme Melchor

 

EL MEU CAMÍ

 Encara caminem, la Filla de l’escocès i jo…

A la Casa del Llibre, a Barcelona, com ja vaig dir, vaig tenir de padrins la Isona Passola, directora i productora de cinema, el periodista i home de ràdio Xavier Solà i l’editor Josep Lluch, de Proa.

Després, a Blanes, dues escriptores blanenques, la Maria Aladern i la Montserrat Medalla. A Calella de Palafrugell, l’escriptor Miquel Martin i Serra, en Xavier Trias de Bes, President de l’AVAC (Associació de veïns i amics de Calella), i Manel Melchor, el meu germà, inventor i escriptor.

L’últim tram ens porta a Girona, a la Casa de Cultura. La noia pèl-roja i jo arribarem el 19 de setembre a les 19:30 hs. i allà ens faran costat l’escriptora catalana Maria Mercè Roca i el comunicòleg Eduard Cid, de Ràdio Xarxa Girona.

Tot un luxe. Es pot demanar més?

 Caminar cansa, i més quan no veus a on et porta el camí escollit. Però quan de sobte apareix un portal que fa olor a llibres, el creues amb molta cura i, oh!, et trobes somriures i aplaudiments… el cansament desapareix i penses que tots els entrebancs i travetes que has anat trobant al llarg de la caminada han valgut la pena.

 M’agrada escriure sobre totes les coses d’aquest món incert i em continua agradant la Mafalda, per rebel.

 Carme Melchor

¡VALIÓ LA PENA! HA VALGUT LA PENA!

LA PRESENTACIO

¡VALIÓ LA PENA!

Os avisé. Os dije que la muchacha pelirroja tiraba de mí con fuerza y así ha sido, o todavía lo es, porque la promo de mi novela La filla de l’escocès no ha terminado todavía y ando entre descolocada y emocionada por los elogios que voy recibiendo.

La Presentación en la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya de Barcelona fue un éxito, si me permitís la inmodestia. La protagonista de la novela, la Morín, se escapó del libro y apareció recibiendo a los asistentes con su trenza roja junto a su tía Encarnación, con Telesforo el carbonero  y Jaume el periodista guardando a ambas las espaldas.

Las intervenciones de Isona Passola, Xavier Solà i Josep Lluch hicieron que me sintiera en un universo literario privilegiado, y las más de cien personas que acudieron al acto, con sus aplausos y sus muestras de cariño, consiguieron que por fin creyera que mi esfuerzo y mis bajadas al infierno de los libros invisibles han valido la pena.

Como broche, Proa me mandó un enlace con una crítica de mi novela. La Petita Llibreria me ha publicado en su blog una reseña que os paso, para que juzguéis si la merezco o no.

http://lapetitallibreria.blogspot.com.es/2014/07/la-filla-de-lescoces.html

¡Gracias a todos!

Carme Melchor

AMB_ISONA_PASSOLA

HA VALGUT LA PENA!

Us vaig avisar. Us vaig dir que la noia pèl-roja tibava de mi amb força i així ha sigut, o encara ho és, perquè la promo de la meva novel·la La filla de l’escocès encara no ha acabat i camino entre trasbalsada i emocionada pels elogis que vaig rebent.

La Presentació a la Casa del Llibre de la Rambla Catalunya de Barcelona va ser un èxit, si em permeteu la immodèstia. La protagonista de la novel·la, la Morín, es va escapar del llibre i aparegué rebent els assistents amb la seva trena vermella al costat de la seva tieta Encarnació, amb en Telèsfor el carboner i en Jaume el periodista guardant a totes dues les espatlles.

Les intervencions de la Isona Passola, en Xavier Solà i en Josep Lluch em portaren a un univers literari privilegiat, i les més de cent persones que varen acudir a l’acte, amb els seus aplaudiments i les seves mostres d’afecte, varen aconseguir que per fi cregués que el meu esforç i les meves baixades a l’infern dels llibres invisibles han valgut la pena.

Com a coronament, Proa em va fer arribar un enllaç amb una crítica de la meva novel·la. La Petita Llibreria m’ha publicat al seu blog una ressenya que us passo, perquè jutgeu si la mereixo o no.

http://lapetitallibreria.blogspot.com.es/2014/07/la-filla-de-lescoces.html

Mercès a tots!

 Carme Melchor

La filla de l’escocès

foto_libro_001

“La hija del escocés” ha tirado de mí con fuerza. Editorial Proa, de la mano de Josep Lluch, me ha editado la novela y, sospecho, tendré que comprarme por primera vez una agenda para anotar los compromisos que de ello se deriven. Yo, que siempre me he declarado enemiga de liberar a mi memoria de sus obligaciones, que no son otras que memorizar.

El día 5 de junio ya está en las librerías “La filla de l’escocès”, la semana siguiente me entrevistarán en el programa de Catalunya Ràdio “La nit dels ignorants” (“La noche de los ignorantes”), el día 11 me han convocado una rueda de prensa con desayuno incluido y el día 4 de julio, a las 7 de la tarde, celebraremos la presentación oficial en la Casa del Llibre de la Rambla Catalunya de Barcelona. Quien se pase por allá, está invitado a una copa de cava y podremos hacer chin-chin juntos, que es algo que a mí siempre me ha gustado porque suena a fiesta y todos parecen felices.

De momento, la novela se publica en catalán. De momento.

Dice el eslogan que editorial Proa dedica a mi última obra: Una novela llena de emociones en la Barcelona de hace cien años.

Que ustedes la disfruten…

 

“La filla de l’escocès” ha tirat de mi amb força. Editorial Proa, de la mà d’en Josep Lluch, m’ha editat la novel·la i, sospito, m’hauré de comprar per primer cop una agenda per anar anotant els compromisos que d’això se’n derivin. Jo, que sempre m’he declarat enemiga d’alliberar la meva memòria de les seves obligacions, que no són altres que memoritzar.

El dia 5 de juny ja serà a les llibreries, la setmana següent m’entrevistaran al programa de Catalunya Ràdio “La nit dels ignorants”, el dia 11 m’han convocat una roda de premsa amb desdejuni inclòs i el dia 4 de juliol, a les 7 de la tarda, celebrarem la presentació oficial a la Casa del Llibre de la Rambla Catalunya de Barcelona. Qui es passi per allà està convidat a una copa de cava i podrem fer xin-xin plegats, que és un gest que a mi sempre m’ha agradat perquè sona a festa i tothom fa cara de content.

De moment, la novel·la es publica en català. De moment.

Diu l’eslogan que Editorial Proa dedica a la meva darrera obra: Una novel·la plena d’emocions a la Barcelona de fa cent anys.

Que vostès en gaudeixin…